Guia de salut mental
Si a tu o a algú que estimes us han diagnosticat un trastorn bipolar, és normal sentir una barreja de por, confusió i, alhora, alleujament per poder posar-hi nom. Aquesta guia t'explica què és realment aquest trastorn —lluny dels tòpics— i per què, amb un bon tractament i seguiment, moltes persones poden fer una vida plena.
Segur que ho has sentit alguna vegada: «avui estic una mica bipolar», per dir que algú ha canviat d'humor de cop. Aquest ús col·loquial no té res a veure amb la realitat clínica i, de passada, banalitza el que viuen les persones que conviuen de debò amb el trastorn.
El trastorn bipolar no és tenir dies bons i dolents ni canviar d'opinió sovint. És una malaltia amb una base biològica important. Segons la Guia de Pràctica Clínica sobre Trastorn Bipolar del Ministeri de Sanitat, el trastorn bipolar pròpiament dit afecta al voltant de l'1% de la població al llarg de la vida —les estimacions en població general van del 0,5 a l'1,6%— i la xifra puja fins al 2,4% si s'hi compten també les formes més lleus de l'espectre bipolar. Es manifesta en episodis: períodes ben delimitats —en general de setmanes o mesos— en què l'estat d'ànim, l'energia i el son s'alteren de manera intensa i sostinguda.
La fase de mania es caracteritza per un estat d'ànim eufòric o molt irritable, una energia desbordant, molt poca necessitat de dormir (sense sensació de cansament), pensament accelerat, plans grandiosos, despeses impulsives o conductes de risc. Qui la viu sovint no la percep com un problema, i això la fa especialment delicada; en els casos greus poden aparèixer símptomes psicòtics. La hipomania és una versió més lleu i habitualment més breu, sense símptomes psicòtics, però igualment rellevant per al diagnòstic i el tractament.
La fase depressiva —tristesa profunda, apatia, alentiment, desesperança— acostuma a ser més freqüent i més llarga, i és sovint el que porta la persona a consultar. En el seguiment a llarg termini de referència, fet amb persones amb trastorn bipolar de tipus I i amb els tractaments de fa dècades, els símptomes depressius van ocupar el 31,9% de les setmanes, davant del 8,9% dels símptomes maníacs o hipomaníacs (Judd et al., 2002). Són xifres que descriuen com evoluciona la malaltia al llarg dels anys, no el pronòstic d'una persona que es tracta avui.
Entre episodis hi ha períodes d'estabilitat (eutímia) que, amb bon tractament, poden durar anys. En algunes persones l'eutímia és completa; en d'altres queden símptomes lleus entre episodis —la Guia de Pràctica Clínica del Ministeri recorda que aquests símptomes subsindròmics interfereixen de manera notable en el funcionament i augmenten el risc d'un nou episodi—, i també es tracten i convé vigilar-los.
Segons el patró d'episodis es parla de trastorn bipolar de tipus I (amb episodis de mania) o de tipus II (amb hipomanies i depressions), però no són les úniques formes. El Canal Salut descriu també el trastorn bipolar ciclotímic, caracteritzat per l'alternança constant d'hipomanies i petites depressions, i les guies clíniques inclouen igualment els episodis amb característiques mixtes i el cicle ràpid (NICE CG185). Són, de fet, els casos que amb més freqüència arriben a una segona opinió.
El tractament de fons són els fàrmacs estabilitzadors de l'ànim, sempre pautats i ajustats pel psiquiatre, que redueixen la intensitat i la freqüència dels episodis i redueixen el risc de noves recaigudes. El liti és el fàrmac que les guies clíniques situen com a tractament de primera línia a llarg termini (NICE CG185, rec. 1.7.7), tot i que no és l'única opció: quan no funciona prou o no és adequat, es valoren altres estabilitzadors i alguns antipsicòtics. La clau és que es prenen també —sobretot— quan estàs bé: trobar-te bé no vol dir que la medicació ja no calgui, sinó que està funcionant.
Per això mai no s'ha de deixar ni modificar la medicació per compte propi. El Canal Salut ho diu clar: és molt important seguir les pautes prescrites i no suspendre el tractament voluntàriament, per evitar que els símptomes reapareguin i pels riscos d'una retirada brusca; i NICE demana advertir, en començar el liti, que una adherència pobra o una interrupció ràpida augmenten el risc de recaiguda (NICE CG185, rec. 1.10.14). Si tens dubtes, notes efectes secundaris o et costa mantenir la pauta, parla'n sempre amb el teu psiquiatre: gairebé sempre hi ha marge per ajustar.
El seguiment regular forma part del tractament, i els controls tenen un contingut concret: pes i índex de massa corporal, alimentació i activitat física, pols i tensió arterial, glucèmia o hemoglobina glicada, perfil lipídic i funció hepàtica; si prens liti a llarg termini, també funció renal i tiroïdal i nivells de calci (NICE CG185, rec. 1.2.12). Si prens liti, val la pena preguntar al teu psiquiatre en quines situacions convé controlar-ne els nivells més sovint —per exemple si tens vòmits o diarrea, si et deshidrates o si fa molta calor— i quins medicaments d'ús habitual hi poden interferir.
La psicoteràpia i la psicoeducació —entendre la malaltia, tu i la teva família— també formen part del tractament, i no de manera genèrica: les guies demanen una intervenció psicològica estructurada, dissenyada específicament per al trastorn bipolar i amb un manual publicat (NICE CG185, rec. 1.7.3). Els models amb més recorregut són la psicoeducació grupal, la teràpia cognitivoconductual i la intervenció familiar psicoeducativa. L'assaig de referència de la psicoeducació grupal, fet a l'Hospital Clínic de Barcelona amb 21 sessions, va reduir el nombre de persones que van recaure i el nombre de recaigudes per persona, va allargar el temps fins a la recaiguda i va reduir el nombre i la durada dels ingressos (Colom et al., 2003).
Amb un diagnòstic ben fet, un tractament ajustat i un seguiment constant, moltes persones amb trastorn bipolar treballen, estudien i tenen parella, fills i projectes; d'altres arrosseguen entre episodis símptomes lleus que costa més de remuntar. Les dues coses són possibles, i el seguiment hi té molt a dir. El diagnòstic no és una sentència: és el primer pas per recuperar el control.
Mantenir horaris de son regulars, evitar l'alcohol i altres drogues, reduir l'estrès i conservar rutines no són un complement del tractament: les guies clíniques els inclouen dins les intervencions psicològiques estructurades —regularitat d'hàbits, adherència i estratègies per reduir l'estrès (Guia de Pràctica Clínica del Ministeri de Sanitat)— i demanen parlar obertament d'alcohol, tabac i altres drogues perquè poden interferir amb l'efecte de la medicació i de la psicoteràpia (NICE CG185, rec. 1.10.2). Amb el son, a més, val la pena estar-hi atent: els canvis en la manera de dormir són sovint un dels primers senyals que alguna cosa es mou, i per això surten al pla de recaiguda.
Amb l'alcohol i les drogues val la pena ser concret, perquè no és un detall menor: la Guia de Pràctica Clínica del Ministeri xifra en un 50% aproximat les persones amb trastorn bipolar que tenen història d'abús o de dependència d'alcohol, i recorda que el consum pot induir símptomes maníacs i confondre el diagnòstic. Si hi ha un consum que costa d'aturar, forma part del que s'ha de tractar, no és un tema a part.
Sovint les recaigudes avisen, però no sempre: detectar els primers senyals funciona millor per a la mania que per a la depressió, i hi ha episodis que arriben sense avís previ. Si et passa, no vol dir que no hi hagis estat prou atent. Els senyals més habituals: dormir menys hores sense sentir cansament, parlar més ràpid del normal, gastar o fer plans de manera impulsiva, irritabilitat creixent —possibles inicis de mania—, o bé aïllar-se, abandonar rutines i perdre l'interès per tot, que poden anunciar una depressió. La família sovint ho detecta abans que la persona mateixa; per això les guies recomanen elaborar el pla amb la persona i, si ella hi està d'acord, amb la família (NICE CG185, rec. 1.4.1). Tenir-ho parlat prèviament és el que evita que es visqui com un control.
Val la pena elaborar amb el teu equip un pla de recaiguda per escrit. Les guies en concreten el contingut (NICE CG185, rec. 1.4.1 i 1.9.4; Pla de Crisi de la Guia de Pràctica Clínica del Ministeri de Sanitat):
Hi ha situacions que no esperen la propera visita. Les guies demanen una valoració especialitzada urgent si se sospita un episodi de mania o una depressió greu, o si hi ha perill per a la persona o per a altres (NICE CG185, rec. 1.2.2). A la pràctica, truca al teu equip el mateix dia —o ves a urgències— si apareix:
I val la pena tornar a valorar el tractament amb el psiquiatre si la resposta és pobra o només parcial, si el funcionament se'n ressent de manera important, si costa mantenir la pauta, si els efectes secundaris no són tolerables, si hi ha sospita d'abús d'alcohol o de drogues, si vols deixar la medicació després d'un període estable, o si estàs embarassada o t'ho planteges (NICE CG185, rec. 1.2.9).
Si tens la possibilitat de quedar-te embarassada, hi ha una conversa que s'ha de tenir abans i no després. El missatge és doble: no deixis mai la medicació pel teu compte i, alhora, parla amb el psiquiatre abans de buscar un embaràs, perquè algunes pautes s'han de revisar. NICE inclou l'embaràs i la planificació d'un embaràs entre els motius per tornar a valorar el cas amb l'especialista (NICE CG185, rec. 1.2.9).
El cas del valproat és el més clar. Segons les mesures de seguretat de l'agència reguladora britànica recollides per NICE, el valproat no s'ha d'utilitzar en dones i nenes en edat fèrtil si no és que la resta d'opcions no siguin adequades i es compleixin les condicions d'un programa de prevenció d'embaràs, i no s'ha d'iniciar en cap persona —home o dona— de menys de 55 anys sense que dos especialistes ho valorin i ho documentin (NICE CG185, quadre 1). Si prens valproat i ningú no t'ho ha explicat, demana visita per parlar-ne; no el deixis pel teu compte.
A l'Institut Pere Bonet, a Manresa i online, abordem el trastorn bipolar amb la psiquiatria i la psicologia treballant de manera coordinada: avaluació diagnòstica acurada, ajust i seguiment de la medicació, psicoteràpia i psicoeducació per a tu i per a la teva família. Ens agrada acompanyar de prop, també en els períodes d'estabilitat, perquè és on es consolida el bon curs de la malaltia. El trastorn bipolar acostuma a començar entre els 15 i els 25 anys, i la Guia de Pràctica Clínica del Ministeri de Sanitat constata un retard mitjà d'almenys deu anys fins al diagnòstic correcte: si fa temps que et tracten una depressió i tens la sensació que alguna cosa no encaixa, val la pena revisar-ho. Si tens dubtes sobre un diagnòstic o vols una segona opinió, hi serem, al teu costat.
És un trastorn crònic, però es pot controlar, i això no vol dir estar sempre malament. Amb el tractament adequat i un bon seguiment molta gent passa anys estable i, en molts casos, pot portar una vida normal. L'objectiu del tractament és mantenir aquesta estabilitat el màxim de temps possible.
En molts casos el tractament és de llarga durada, perquè la seva funció principal és prevenir recaigudes. És una decisió que es revisa de manera individualitzada amb el psiquiatre. El que no s'ha de fer mai és deixar-la pel teu compte, encara que et trobis bé: una interrupció brusca augmenta el risc de recaiguda (NICE CG185, rec. 1.10.14).
Hi ha un component genètic clar: tenir un familiar de primer grau amb el trastorn augmenta el risc. Però no és un destí escrit: la majoria de fills de persones amb trastorn bipolar no el desenvolupen, i els factors ambientals també hi influeixen.
Informar-se bé sobre la malaltia, ajudar a detectar els senyals d'alerta pactats i acompanyar sense fiscalitzar. La psicoeducació familiar té evidència pròpia: en un assaig fet a l'Hospital Clínic de Barcelona, els familiars de persones amb trastorn bipolar estable van rebre dotze sessions de psicoeducació grupal i els pacients van tenir menys recaigudes i intervals lliures de recaiguda més llargs, sobretot de les fases maníaques i hipomaníaques —en les depressives i mixtes la diferència no va ser significativa (Reinares et al., 2008). NICE recomana oferir intervenció familiar a qui viu amb la família o hi té contacte estret (rec. 1.7.2).
Aquesta guia s'ha revisat amb les fonts següents. Última revisió: 28 de setembre de 2026.