Guia de salut mental
Si el metge t'ha proposat medicació —o la pren algú que estimes—, és normal tenir dubtes i una certa por. La majoria d'aquestes pors venen de mites molt estesos, no de la realitat clínica. Aquí els repassem un per un, amb rigor i sense dramatismes.
És el mite més repetit i, en la majoria de casos, és fals. Els antidepressius, els estabilitzadors de l'ànim o els antipsicòtics no es consideren substàncies addictives: no provoquen un desig compulsiu de consum ni una escalada de dosi per obtenir el mateix efecte. Això no vol dir que es puguin deixar de cop. Quan es deixen poden aparèixer símptomes de retirada: sovint són lleus i desapareixen en una o dues setmanes, però en algunes persones poden ser intensos i durar setmanes o, excepcionalment, mesos, sobretot si el tractament s'atura de manera sobtada. Així ho recull la guia NICE NG222 sobre depressió en adults, que tracta la retirada com un procés que es planifica, no com una addicció. Com a norma general la pauta es redueix de manera gradual i supervisada; només en situacions concretes el metge pot indicar aturar-la més de pressa, i sempre és una decisió clínica, no una decisió del pacient.
L'excepció parcial són alguns ansiolítics, com les benzodiazepines. La fitxa tècnica autoritzada del lorazepam, publicada per l'AEMPS, diu que el tractament amb benzodiazepines pot provocar dependència física i psíquica, que després d'unes setmanes d'ús continuat es pot detectar una certa pèrdua d'eficàcia pel que fa a l'efecte hipnòtic i que, de manera general, la durada total del tractament no hauria de superar les 8-12 setmanes, incloent-hi la retirada gradual. El programa Essencial del Departament de Salut és encara més prudent en els trastorns d'ansietat en persones adultes: no recomana els tractaments prolongats i situa el llindar en no superar les quatre setmanes, i recorda que l'ús perllongat s'associa a tolerància i dependència, alteracions cognitives i de memòria, somnolència, més risc de caigudes i més risc d'accidents de trànsit. Les xifres concretes varien segons el fàrmac i la indicació, però la idea de fons és la mateixa: es pauten per setmanes, no per mesos, i amb control mèdic estret.
I un matís important: necessitar un tractament no és estar-hi enganxat. Ningú diria que una persona amb hipertensió és «addicta» a la seva pastilla per a la pressió.
Una medicació ben ajustada no et converteix en una altra persona. El que fa és reduir símptomes —l'ansietat desbordant, l'insomni, les idees que no paren, l'ànim enfonsat— perquè puguis tornar a ser tu. A la consulta sentim sovint just el contrari del mite: hi ha persones que expliquen que, amb el tractament ajustat, per fi es tornen a reconèixer.
Si et notes apagat, embotat o «sense emocions», això no és un peatge que hagis d'acceptar: és un senyal que cal revisar la dosi o el fàrmac amb el teu psiquiatre. Hi ha diverses opcions i sovint es pot ajustar la dosi o canviar de fàrmac per buscar un equilibri millor entre benefici i efectes no desitjats. No tothom hi arriba en el mateix grau, i per això la valoració sempre és individual.
La durada depèn sobretot del diagnòstic i del risc de recaiguda —quants episodis hi ha hagut i com han estat—, i en alguns fàrmacs concrets, com les benzodiazepines, també del fàrmac mateix, que té un temps d'ús màxim recomanat. En la depressió, la guia NICE NG222 recomana explicar que el tractament pot caldre mantenir-lo com a mínim sis mesos després que els símptomes hagin remès, amb revisions periòdiques; després es retira de manera progressiva, quan la persona està estable.
En altres situacions, com el trastorn bipolar, els episodis molt recurrents o alguns trastorns psicòtics, el tractament de manteniment pot ser llarg o indefinit. De manera semblant a com passa amb altres tractaments crònics, l'objectiu no és una condemna sinó prevenir recaigudes. I la decisió es revisa periòdicament amb el metge: mai no és definitiva.
La medicació psiquiàtrica no fa efecte l'endemà: molts tractaments, com els antidepressius, solen trigar entre dues i quatre setmanes a començar a notar-se. Per això la guia NICE NG222 recomana revisar com va el tractament entre les dues i les quatre setmanes d'haver-lo començat, i explicar que, si l'antidepressiu ha de fer efecte, normalment es nota dins de les quatre primeres setmanes. En canvi, alguns efectes secundaris apareixen els primers dies i sovint s'atenuen sols; d'altres, en canvi, poden persistir mentre es pren el tractament, i aleshores cal revisar-ho a la visita. Saber-ho evita abandonar just abans que arribi el benefici.
Hi ha un cas en què el seguiment es reforça encara més: en persones de 18 a 25 anys, o quan hi ha preocupació pel risc suïcida, NICE recomana una revisió ja a la setmana d'haver començat el tractament o d'haver pujat la dosi, perquè els pensaments suïcides i l'autolesió poden ser més freqüents en les primeres fases del tractament antidepressiu.
També és cert que la primera pauta no sempre és la definitiva: ajustar la dosi o canviar de fàrmac és habitual i no vol dir que el tractament «no funcioni» ni que el teu cas sigui greu. I una veritat més: la medicació alleuja símptomes, però sovint dona millors resultats combinada amb psicoteràpia, que hi afegeix eines i estratègies pròpies. En depressió en persones adultes, una metaanàlisi en xarxa publicada a World Psychiatry (Cuijpers i col., 2020) va trobar que el tractament combinat és més eficaç que la psicoteràpia sola i que la medicació sola, i NICE inclou la combinació de teràpia cognitivoconductual i antidepressiu entre les opcions per a la depressió més greu.
Encertar la medicació no és un acte únic, és un procés: visites de seguiment, ajustos fins, atenció als efectes secundaris i a com evoluciona la teva vida. El seguiment forma part del tractament: és on es detecten els efectes secundaris, s'ajusta la dosi i es valora si cal canviar alguna cosa. Sense seguiment, ni el millor tractament es pot ajustar bé. Per això, si alguna cosa no va bé —somnolència, dubtes, la sensació que «ja estic bé i no em cal»—, el pas correcte és sempre el mateix: parlar-ne amb el teu metge, no decidir-ho tot sol.
Deixar la medicació de cop pot provocar símptomes de retirada, efecte rebot i un risc més alt de recaiguda. Trobar-se bé sovint és senyal que el tractament funciona, no que ja no cal. Si mai el vols deixar, es pot plantejar: es fa de manera gradual, amb un pla i amb supervisió.
I es fa d'una manera concreta, que val la pena conèixer: es planifica amb qui l'ha prescrit, es baixa la dosi per trams i el ritme s'adapta al fàrmac i al temps que s'ha pres. Si apareixen símptomes de retirada, el ritme es pot alentir o la baixada es pot aturar un temps. La reducció esglaonada és el que recomana NICE; el ritme concret el decidim amb tu, visita a visita.
I una cosa important: si en algun moment apareixen pensaments de fer-te mal o de no voler viure —pel malestar mateix o coincidint amb un canvi de medicació—, no esperis a la propera visita. Truca al 024, la línia d'atenció a la conducta suïcida del Ministeri de Sanitat: és gratuïta, confidencial i disponible les 24 hores del dia, els 365 dies de l'any, i atén tant qui té aquests pensaments com els familiars i les persones properes. Si hi ha un perill immediat, truca al 112.
A l'Institut Pere Bonet, a Manresa i online, psiquiatria i psicologia treballen a la mateixa taula: revisem el diagnòstic, busquem la dosi mínima eficaç i combinem el tractament amb psicoteràpia quan et pot aportar més. Les visites de seguiment no són un tràmit: són l'espai on ajustem, resolem dubtes i decidim plegats els passos següents. Si tens preguntes sobre la teva medicació —o sobre la d'algú de la teva família—, te les responem amb calma i sense judicis. Una precisió sobre això últim: podem explicar-te com funciona un tractament en general, però la medicació concreta d'una persona adulta només la podem comentar amb el seu consentiment.
Depèn del fàrmac. Alguns es noten des de les primeres preses, però la majoria d'antidepressius solen trigar entre dues i quatre setmanes a començar a fer efecte; la guia NICE NG222 recomana revisar en aquest període com va el tractament. És clau no abandonar-lo els primers dies encara que sembli que «no fa res».
En general és millor evitar-lo: l'alcohol pot augmentar la sedació i empitjorar l'ànim i el son, i això dificulta valorar si el tractament està funcionant. I no només l'alcohol: val la pena preguntar també per altres medicaments, productes sense recepta i plantes medicinals, que poden interaccionar. Cada fàrmac és diferent, així que pregunta-ho directament al teu psiquiatre.
Com a norma general, no dupliquis mai la dosi següent per compensar. Consulta la pauta concreta amb el teu metge o farmacèutic. I si els descuits són freqüents, comenta-ho a la visita: sovint es pot simplificar la pauta.
No pel teu compte. Interrompre el tractament de cop pot ser més arriscat que mantenir-lo. Demana visita com més aviat millor: amb el psiquiatre es valora el balanç entre riscos i beneficis. Algunes opcions es poden mantenir durant l'embaràs amb el seguiment adequat; d'altres, com el valproat, estan contraindicades o subjectes a mesures especials en dones en edat fèrtil: la guia NICE CG192 recomana no oferir-lo a dones que planifiquen un embaràs, que estan embarassades o que valoren alletar, i l'AEMPS hi manté un programa de prevenció d'embarassos obligatori. Precisament per això la decisió és sempre individual i mai no s'ha de prendre sol.
Aquesta guia s'ha revisat amb les fonts següents. Última revisió: 28 de setembre de 2026.