Guia de salut mental
Si has tingut un atac de pànic, saps que la por és real encara que el perill no ho sigui. El cor accelerat, l'ofec, la sensació que perds el control o que et mors: tot això té explicació. Entendre què passa al teu cos és el primer pas per recuperar la tranquil·litat.
Un atac de pànic és una descàrrega sobtada del sistema d'alarma del cos: la mateixa resposta que ens prepararia per fugir d'un perill real, activada en un moment en què no hi ha cap amenaça. El cervell allibera adrenalina i, en qüestió de segons, el cor s'accelera per bombar més sang, la respiració es fa ràpida i superficial, els músculs es tensen i la suor augmenta.
D'aquí venen les sensacions típiques: palpitacions, opressió al pit, ofec, mareig, formigueig a les mans, calfreds o calor sobtada, i de vegades una sensació estranya d'irrealitat, com de ser fora del propi cos. L'atac sol arribar al punt màxim en pocs minuts i després baixa, perquè el cos no pot mantenir aquesta activació gaire estona.
Les sensacions són tan intenses que és lògic pensar que passa alguna cosa greu: un infart, un desmai imminent, perdre el control o "tornar-se boig". Però cap d'aquestes coses és el que està passant. Un cor sa pot bategar molt de pressa sense fer-se mal, igual que quan fas esport. El mareig i el formigueig venen d'hiperventilar —respirar més del que el cos necessita en aquell moment—, no de cap fallada del cervell.
De fet, durant un atac de pànic és molt difícil desmaiar-se, perquè la pressió arterial tendeix a pujar, no a baixar (el desmai és propi d'una altra mena de reacció, com la que tenen algunes persones davant la sang o les agulles). I ningú no perd la raó ni el control per un atac de pànic: la sensació és aterridora, però és només això, una sensació. L'atac sempre acaba, encara que no facis res per aturar-lo.
El que manté el problema no sol ser el primer atac, sinó la por que en vingui un altre. Després d'una experiència així, és habitual començar a vigilar el cos: cada palpitació, cada mareig lleu es converteix en un possible senyal d'alarma. I aquesta interpretació catastròfica ("ja torna, em passarà alguna cosa") dispara més adrenalina, que provoca més símptomes, que semblen confirmar la por. És el cercle de la por a la por.
Amb el temps, moltes persones comencen a evitar llocs o situacions on temen tenir un atac: conduir, el supermercat, el transport públic, quedar-se soles. L'evitació alleuja a curt termini, però engrandeix la por i pot acabar limitant molt la vida. Quan els atacs es repeteixen i aquesta por persisteix, parlem de trastorn de pànic, que sovint va acompanyat d'agorafòbia.
El més eficaç sol ser el contrari del que demana el cos. En lloc de lluitar contra les sensacions o fugir, prova de quedar-te on ets i deixar que l'onada passi: recorda que és un atac de pànic, que no és perillós i que té data de caducitat. Alenteix la respiració, sobretot allargant l'espiració (per exemple, inspira durant 4 segons i espira durant 6), i ancora't al present: mira al voltant, anomena el que veus, toca alguna cosa.
Si acompanyes algú que té un atac, la teva calma és la millor ajuda: parla-li a poc a poc, recorda-li que passarà i no el pressionis. I un cop passat, el pas més important és no començar a evitar: tornar aviat —i, si cal, de mica en mica— als llocs i situacions temuts és el que ensenya al cervell que no hi havia perill.
És recomanable consultar quan els atacs es repeteixen, quan la por que en vingui un altre t'acompanya bona part del dia o quan has començat a evitar situacions per culpa del pànic. També té sentit fer una revisió mèdica la primera vegada, per descartar causes físiques que poden donar símptomes semblants; i si el dolor al pit és nou, intens o no marxa, cal una valoració mèdica urgent sense esperar.
El tractament psicològic del pànic, especialment la teràpia cognitivoconductual, és el que té més suport científic i sol donar bons resultats. En alguns casos, el psiquiatre pot valorar afegir-hi una medicació de suport. Si ja en prens, no la deixis mai pel teu compte: qualsevol canvi s'ha de fer de manera gradual i sempre d'acord amb el teu metge.
A l'Institut Pere Bonet, a Manresa i també online, abordem els atacs de pànic amb un equip que integra psicologia i psiquiatria. Comencem amb una avaluació acurada per entendre com s'ha format el teu cercle de la por i descartar altres causes. A partir d'aquí, dissenyem un pla de tractament basat en l'evidència i adaptat al teu ritme, centrat a recuperar la confiança en el teu cos i en les situacions que ara evites. Quan vulguis fer el primer pas, som al teu costat per acompanyar-t'hi.
No. Encara que els símptomes s'hi assemblin, un atac de pànic no fa malbé un cor sa: pot accelerar-se molt sense risc, com quan fas exercici intens. Dit això, si és el primer episodi, tens factors de risc cardiovascular o el dolor al pit és nou, intens o no cedeix, cal una valoració mèdica per descartar altres causes; davant del dubte, sempre és millor consultar.
Sol arribar al punt màxim en pocs minuts —normalment menys de deu— i després baixa gradualment; en la majoria de casos, al cap de vint o trenta minuts la part més intensa ja ha passat. La sensació de cansament o d'estar "tocat" pot durar una estona més, i és normal.
Sí. La teràpia cognitivoconductual és el tractament amb més evidència i la majoria de persones milloren de manera significativa. En alguns casos s'hi pot afegir medicació, sempre valorada i seguida per un psiquiatre.
Mai pel teu compte. Algunes medicacions s'han de retirar de manera gradual i amb supervisió, perquè deixar-les de cop pot provocar símptomes de retirada o un empitjorament temporal. Parla-ho sempre amb el teu metge o psiquiatre abans de fer cap canvi.