Guia de salut mental
Si has tingut un atac de pànic, saps que la por és real encara que el perill no ho sigui. El cor accelerat, l'ofec, la sensació que perds el control o que et mors: tot això té explicació. Entendre què passa al teu cos és el primer pas per recuperar la tranquil·litat.
Un atac de pànic és una descàrrega sobtada del sistema d'alarma del cos: la mateixa resposta que ens prepararia per fugir d'un perill real, activada en un moment en què no hi ha cap amenaça. El cervell allibera adrenalina i, en qüestió de segons, el cor s'accelera per bombar més sang, la respiració es fa ràpida i superficial, els músculs es tensen i la suor augmenta.
D'aquí venen les sensacions típiques: palpitacions, opressió al pit, ofec, mareig, formigueig a les mans, calfreds o calor sobtada, i de vegades una sensació estranya d'irrealitat, com de ser fora del propi cos. L'atac sol arribar al punt màxim en pocs minuts i després baixa, perquè el cos no pot mantenir aquesta activació gaire estona.
Les sensacions són tan intenses que és lògic pensar que passa alguna cosa greu: un infart, un desmai imminent, perdre el control o "tornar-se boig". Un atac de pànic, però, no és cap d'aquestes coses. Les guies clíniques ho tenen previst: davant d'un atac de pànic cal fer les exploracions mínimes necessàries per descartar un problema físic agut, i habitualment no cal ingrés (NICE CG113, 1.3.6). Dit d'una altra manera: un cop un metge ha valorat el quadre i ha comprovat que el cor està bé, aquesta acceleració en si mateixa no és el que et fa mal, igual que no et fa mal quan puges escales de pressa. Bona part del mareig i del formigueig s'expliquen sovint per la hiperventilació —respirar més del que el cos necessita en aquell moment—, que fa baixar el diòxid de carboni de la sang i pot donar mareig, sensació d'ofec i formigueig als llavis i a les mans (protocol de crisi d'ansietat de l'ICS); no és cap fallada del cervell.
El desmai és poc freqüent durant un atac de pànic: el que sí que és habitual és la sensació d'inestabilitat o de defalliment, que no és el mateix que arribar a perdre el coneixement. Si hi ha pèrdua de consciència, s'ha de consultar amb el metge, perquè aleshores cal pensar en altres causes. Un atac de pànic tampoc no fa, per si mateix, perdre la raó ni el control: la por de perdre el control o de tornar-se boig és un dels símptomes descrits del quadre (protocol de l'ICS), no el que acaba passant. I l'atac cedeix per si sol, encara que no facis res per aturar-lo: segons el Canal Salut, els símptomes arriben a la màxima expressió durant els primers 10 minuts i generalment desapareixen en menys d'una hora.
El que manté el problema no sol ser el primer atac, sinó la por que en vingui un altre. Després d'una experiència així, és habitual començar a vigilar el cos: cada palpitació, cada mareig lleu es converteix en un possible senyal d'alarma. I aquesta interpretació catastròfica ("ja torna, em passarà alguna cosa") dispara més adrenalina, que provoca més símptomes, que semblen confirmar la por. És el cercle de la por a la por.
Amb el temps, moltes persones comencen a evitar llocs o situacions on temen tenir un atac: conduir, el supermercat, el transport públic, quedar-se soles. L'evitació alleuja a curt termini, però engrandeix la por i pot acabar limitant molt la vida.
Tenir un atac de pànic no vol dir, per si sol, tenir un trastorn de pànic: un episodi aïllat en un moment d'estrès és freqüent i sovint no necessita tractament. Quan els atacs es repeteixen i la por que en vingui un altre persisteix, parlem de trastorn de pànic, que en una part dels casos va acompanyat d'agorafòbia; és el que la guia de pràctica clínica del Ministeri de Sanitat per als trastorns d'ansietat a atenció primària anomena "trastorno de angustia, con o sin agorafobia".
El que ensenyen els programes de teràpia cognitivoconductual sol ser el contrari del que demana el cos. En lloc de lluitar contra les sensacions o fugir, prova de quedar-te on ets i deixar que l'onada passi: recorda que és un atac de pànic i que té data de caducitat. Pot ajudar-te alentir la respiració, sobretot allargant l'espiració —hi ha qui es guia comptant, per exemple inspirant uns 4 segons i espirant-ne 6, però els números no són cap protocol: agafa el ritme que et vagi bé—, i ancorar-te al present: mira al voltant, anomena el que veus, toca alguna cosa. Els exercicis de respiració són una de les tècniques que recull el protocol de crisi d'ansietat de l'ICS. Un matís honest: si la respiració es fa servir per evitar l'atac a tota costa, es pot convertir en una conducta de seguretat i acabar mantenint el problema; per això, dins de teràpia, es treballa de manera guiada.
Si acompanyes algú que té un atac, la teva calma és la millor ajuda: parla-li a poc a poc, recorda-li que passarà i no el pressionis. I un cop passat, ajuda molt no començar a evitar: tornar aviat —i, si cal, de mica en mica— als llocs i situacions temuts és el principi d'exposició, la peça central del treball psicològic amb el pànic. Quan l'evitació ja s'ha instal·lat (agorafòbia), l'exposició es planifica amb un professional: feta de qualsevol manera, pot acabar reforçant la por en lloc de reduir-la.
Hi ha maniobres que calmen de seguida i, justament per això, mantenen el cercle: beure alcohol per aguantar una situació, prendre un ansiolític a demanda cada vegada que puja l'ansietat, comprovar contínuament el pols o el rellotge intel·ligent, anar sempre acompanyat "per si de cas" o sortir corrent del lloc. Totes envien el mateix missatge al cervell: que te n'has escapat de bona, i que sense aquella maniobra hauria passat alguna cosa. En el cas dels ansiolítics hi ha, a més, una recomanació explícita: les guies assenyalen que les benzodiazepines s'associen a un pitjor resultat a llarg termini i no s'han de prescriure per al trastorn de pànic (NICE CG113, 1.3.20), i el Canal Salut recorda que, si es prenen, ha de ser sota prescripció mèdica i sense allargar-ne l'ús més enllà de quatre setmanes.
És recomanable consultar quan els atacs es repeteixen, quan la por que en vingui un altre t'acompanya bona part del dia o quan has començat a evitar situacions per culpa del pànic. També té sentit fer una revisió mèdica la primera vegada: hi ha malalties i substàncies que poden cursar amb símptomes d'ansietat (per exemple alteracions de la tiroide o del cor, alguns fàrmacs, la cafeïna o el consum d'estimulants), i per això el protocol de crisi d'ansietat de l'ICS considera indispensable una bona anamnesi i un examen mèdic, i valorar el dolor toràcic amb electrocardiograma. Si a urgències t'han fet un electrocardiograma o una analítica "i no t'han trobat res", era precisament per això.
Per prudència, val la pena que et valori un metge sense esperar si hi ha:
Un cop descartades altres causes, la teràpia cognitivoconductual és el tractament psicològic més estudiat en el trastorn de pànic i el que recomanen les guies clíniques de referència, habitualment en un format d'entre 7 i 14 hores en total: sessions setmanals d'1 a 2 hores completades en un màxim de quatre mesos (NICE CG113, 1.3.15-1.3.16). Les revisions sistemàtiques, això sí, recorden que no hi ha proves d'alta qualitat que una psicoteràpia sigui clarament superior a les altres i que la qualitat global de l'evidència és baixa (revisió Cochrane, 2016): la cognitivoconductual és la més estudiada, no una garantia. Quan el pànic és lleu o moderat, les guies proposen començar per intervencions de baixa intensitat, com l'autoajuda guiada, abans de passar a una teràpia individual (NICE CG113, 1.3.9).
Pel que fa als fàrmacs, la NICE CG113 és concreta: per al maneig a llarg termini del trastorn de pànic, l'opció farmacològica són els antidepressius —un ISRS amb indicació autoritzada per al trastorn de pànic— i no les benzodiazepines, que no s'hi han de prescriure perquè s'associen a un pitjor resultat a llarg termini. Els antidepressius tampoc no fan efecte el primer dia: sol trigar unes setmanes, i algunes persones noten més ansietat al començament, abans de notar la millora; val la pena saber-ho per no confondre-ho amb un empitjorament.
I si ja prens medicació, no la deixis mai pel teu compte: les guies recomanen informar del risc de símptomes de retirada si el tractament s'atura de cop —i fins i tot en reduir la dosi o oblidar una presa—, de manera que qualsevol canvi s'ha de fer de manera gradual i d'acord amb el teu metge o psiquiatre (NICE CG113, 1.3.23-1.3.24).
A l'Institut Pere Bonet, a Manresa i també online, abordem els atacs de pànic amb un equip que integra psicologia i psiquiatria. Comencem amb una avaluació acurada per entendre com s'ha format el teu cercle de la por i, en coordinació amb el teu metge de capçalera o amb el nostre psiquiatre, comprovar que no hi ha altres causes que expliquin els símptomes. A partir d'aquí, dissenyem un pla de tractament que segueix les recomanacions de la guia NICE CG113 per al trastorn de pànic —teràpia cognitivoconductual i, quan escaigui, valoració farmacològica— i l'adaptem al teu ritme, per treballar la confiança en el teu cos i en les situacions que ara evites. Quan vulguis fer el primer pas, som al teu costat per acompanyar-t'hi.
Un atac de pànic no és un infart, i les guies clíniques recomanen fer les exploracions mínimes necessàries per descartar un problema físic agut, sense que calgui ingrés (NICE CG113, 1.3.6). Això, però, només es pot donar per bo un cop un metge ha valorat el quadre: si és el primer episodi, si tens factors de risc cardiovascular o si el dolor al pit és nou, intens o no cedeix, cal una valoració mèdica. Davant del dubte, sempre és millor consultar.
Els símptomes arriben a la màxima expressió durant els primers 10 minuts i generalment desapareixen en menys d'una hora (Canal Salut); el protocol de crisi d'ansietat de l'ICS diu que, per regla general, les crisis duren entre 10 i 30 minuts. Hi ha episodis més llargs o que venen en onades, i això no vol dir que no sigui un atac de pànic. La sensació de cansament o d'estar "tocat" pot durar una estona més, i és normal.
Sí. La teràpia cognitivoconductual és el tractament psicològic més estudiat i el que recomanen les guies de referència per al trastorn de pànic, habitualment entre 7 i 14 hores en total (NICE CG113). Moltes persones hi milloren. Això sí, les revisions sistemàtiques no permeten afirmar que una psicoteràpia sigui clarament superior a les altres (revisió Cochrane, 2016). En alguns casos s'hi pot afegir medicació, sempre valorada i seguida per un psiquiatre.
Mai pel teu compte. Algunes medicacions s'han de retirar de manera gradual i amb supervisió: les guies recomanen informar del risc de símptomes de retirada si el tractament s'atura de cop, i fins i tot en reduir la dosi o oblidar una presa (NICE CG113, 1.3.23-1.3.24). Parla-ho sempre amb el teu metge o psiquiatre abans de fer cap canvi.
Aquesta guia s'ha revisat amb les fonts següents. Última revisió: 28 de setembre de 2026.